Quan li van arribar els papers de la jubilació, una força irresistible el va portar a replegar-se en si mateix, com si el món i ell s’hagueren posat d’acord a deixar d’interessar-se l’un per l’altre en perfecta sincronia. No li quedava ningú, o com si no li’n quedara, i tampoc havia tingut nets, aquesta espècie de reencarnació en vida que permet a tants recrear la seua innocència primigènia i pueril, i aviat començà a sentir-se sol i a la deriva, pel camí del naufragi. El cas és que de sobte el va envair l’obsessió de rematar tot el que tenia a mig fer. Es va posar a organitzar la biblioteca, botida de llibres que mai no obria; s’entossudí a completar una col·lecció de còmics que se li havia quedat coixa; va fer enquadernar uns vells fascicles que tenia podrint-se al traster; va començar a digitalitzar les fotos familiars que acumulava en bosses i caixes de sabates; es va dedicar a ordenar tot el que jeia en els molts calaixos de la casa: llibretetes encetades en què a penes hi havia un parell d’anotacions, agendes amb telèfons de sis dígits i adreces obsoletes de gent que ni tan sols recordava, bitllets de tren, entrades de museus o guies de viatge comprades in situ. I els instruments d'escriptura, misteres, clauers i altres quincalles que va anar trobant les va posar a la venda en Internet junt amb els pocs objectes sumptuaris que acumulava. Pressentia que cap dels candidats a posar-li la mortalla sabria valorar res de tot allò, la perspectiva que anara a parar al fem l'omplia de tristesa i, paradoxalment, vendre-ho li donava un cert control sobre el seu destí.
Fins llavors, la mort dels altres havia alimentat les seues ganes de viure, com si cada vegada que algú l’havia cascat haguera sigut perquè ell havia esquivat hàbilment la dalla. Però ara sentia que s'acostava el moment de ser l'amfitrió de la vella dama, i s'adonava que totes aquelles tasques que l’atiaven, aquella necessitat d’alliberar llast equivalia a una espècie d'eutanàsia gradual i simbòlica. El que no esperava era que a aquells apressaments se n'afegira un que el va assaltar després de descobrir, en un armari, el fardell de la vella correspondència. Allí hi havia les cartes d'antics parents, amb les seues fórmules corteses i protocol·làries; les que ell mateix havia escrit durant la mili, melancòliques i iniciàtiques; les d'aquella xicota, tan neuròtica com ell, que finalment algú li va pispar; les d'algunes amistats ocasionals i efímeres, que no sabien fins a quin punt ho eren; les d'amics ja desapareguts o dels quals feia molt que havia perdut la pista… En totes trobava ecos de malentesos, greuges i desavinences. Va llegir i rellegir les cartes amb un desassossec creixent, fins que es va adonar que tenia una altra missió que complir abans de dinyar-la: la d'ajustar comptes amb tot déu. El va assaltar la convicció que no havia d'anar-se'n a l'altre barri sense deixar constància del que sabia d'uns quants vius i altres tants que eren morts per a, en la mesura de les seues possibilitats, fer justícia. Sentia la necessitat de restablir la veritat pel que feia a aquelles biografies que s'entrellaçaven amb la seua. Potser no estava posant en ordre les coses?… això també era posar-les.
Va començar per visitar amics i coneguts que no havia vist en anys. Més d'un va suposar que volia restablir uns vincles que feia temps que s'havien trencat, però erraven el tret. Només volia conéixer la versió que tenien sobre experiències compartides per tal de posar els punts sobre les is pel que feia a tercers. Aquell no era com l'altre es pensava, aquest altre era pitjor del que tots creien, tal cosa no va succeir com en el seu moment es va dir, sobre tal altre en tal va mentir com un bergant… I a mesura que anava avançant en la tasca, cada vegada se sentia pitjor. Això de posar les coses al seu lloc no era tan reconfortant com havia imaginat. No feia sinó dir la veritat, i, no obstant això, cada vegada se sentia més brut, més abjecte, més infeliç. No deixava de notar com els costava als seus interlocutors donar-li crèdit. Es mostraven escèptics enfront de les dades que ell aportava, se sentien incòmodes, i acabà per adonar-se que no era perquè no el cregueren o perquè els pertorbara la naturalesa d'allò que ell els revelava, sinó pel fastig d'haver de replantejar-se el relat que al llarg dels anys s’havia acomodat en el seu cervell. D’altra banda, desemmascarant una impostura no aconseguia fer mossa en la reputació del farsant i sí en la seua. Cada vegada que intentava qüestionar la reputació aliena, menyscaba la pròpia, i si ho aconseguia, això no incrementava la seua credibilitat, ben al contrari. Pretenent demolir algun prestigi immerescut, soscavava el seu, quedava com algú que, en l’últim tram de la vida, quan tothom espera que mostre grandesa, es donava a conéixer com un ésser venjatiu i mesquí.
Aviat arribà a la conclusió que l'amistat sembla voluntària, i potser en principi ho siga, però acaba convertint-se en un lligam particularment comprometedor, d'un caràcter simbiòtic paregut al de les relacions familiars. Ser deslleial amb un amic en alguns aspectes és pitjor que ser-ho amb algú de la mateixa sang. En el parentiu hi ha components jeràrquics que poden justificar les rivalitats personals. Hi ha coses, com ara matar el pare, que es consideren saludables i estan ben vistes, però amb l'amistat no hi ha res de semblant. Tot aquell que delata un amic posa en guàrdia al confident. L'amistat és una relació d'igual a igual i de doble direcció, i ser deslleial amb un amic és ser-ho amb un mateix, trair el que tots dos han sigut. L'amistat no és lloc per a la redempció personal. Cal triar entre la lleialtat a l'ètica i l'ètica de la lleialtat (l'estètica, més aviat), i el nostre home va acabar triant la segona cosa a fi d’assolir la tranquil·litat, que no la justícia. Li vingué moltes vegades al cap aquella oració que tantes vegades havia repetit quan era un xiquet, la que parla de perdonar els nostres deutors, i acabà convençut que més que una pregària era un consell pragmàtic impregnat de cinisme. O potser de resignació. Fora com fora, decidí deixar-li la glòria a qui la va aconseguir, no importava com ni a costa de qui, la mala fama a qui li va tocar carregar amb ella, i la xica a qui se la va emportar, tot i seguir pensant que un havia sigut una mala peça, l'altre un sinagües i el de més enllà un aprofitat. I va tornar als seus esforços banals d'endreçament domèstic, disposat a deixar en pau els equívocs que al seu dia ell mateix havia contribuït a provocar mitjançant la complicitat, la passivitat o el silenci, i permetre que l'oblit dissolguera qualsevol ànsia justiciera. Segurament no era la millor manera d'escriure la història, però a aquelles altures sabia massa bé que ni ell ni res del que a ell li havia preocupat alguna vegada hi tenia cabuda.
0